Sora és un municipi de la comarca d’Osona i de la subcomarca del Bisaura, però de sores ni ha una pila més repartides pel món. Trobem un municipi anomenat Sora a Colòmbia, una ciutat així dita a Itàlia, també hi ha una localitat amb aquest nom a Xile. A Rússia i a Eslovènia en diuen Sora d’un riu. Pels japonesos Sora és un nom propi, aplicable tant a homes com a dones, a Amèrica del nord posa nom a un ocell semblant a la fotja i a la Índia esdevé un idioma.
Tornem però a la Sora més propera. Una Sora envoltada de rierols i torrents, de boscos de roures i de verns, de pins i d’alzines que diumenge a la tarda s’oferien en tot l’esplendor d’un començament d’estiu assolellat i calorós però amb aigua de sobres per mostrar un aspecte ufanós i pletòric. L’aigua, bona pel paisatge, esperem que també ho sigui per la agricultura i la ramaderia de la zona, va fer una mica la guitza a l’arrossada de les Codines que ja fa tres anys consecutius que no te temps de fer les postres. Després de les postres i la migdiada és el torn de l’espectacle amb que Viu el parc celebra que Sora, a banda de tantes altres coses, sigui també un dels municipis del parc del Castell de Montesquiu. El Mag Joaquin Matas amb l’espectacle per a públic familiar “Flipa que fliparàs”va ser l’opció escollida. Com que les nuvolades no paraven de fer-se i de desfer-se i a pocs kilòmetres se setia l’espetec dels trons i la claror dels llamps, es va optar per fer servir les golfes del bar que el restaurant l’Antic té a prop de la plaça. Unes quantes mans i cames displicents, van col·laborar per traslladar ràpidament tot el necessari pel desenvolupament de l’espectacle, i a les 19 h clavades la funció estava a punt per començar. I així es va fer mentre a fora, a la plaça, queia un ruixat constant que durant més de 20 minuts va deixar-ho tot ben amarat.
Joaquin Matas hàbil prestidigitador, eloqüent entabanador, va encaterinar una vegada rere l’altra a tots els presents, en la seva majoria jovent i gent gran. Entre aparició i desaparició, la Filomena, desmanegada, un xic excèntrica i llenguda va connectar immediatament amb els més menuts que eren una petita part de l’auditori.
Embadocament i rialles van fer que el temps s’escolés sense ni adondar-nos-en, i que la funció acabés a quarts de nou del vespre entre aplaudiment que es van repetir una i altre vegada.
